“Por lo general se cree que
tener un objetivo marcado es algo bueno: que la persona sabe lo que quiere y
que lo persigue; por otra parte, sin embargo, tal situación le impone unas
anteojeras y nada más. Y ocurre que lo que está más allá, lo que se sale del
límite impuesto puede resultar mucho más interesante e importante. A fin de
cuentas, entrar en un mundo diferente significa penetrar en un misterio, y ese
misterio puede guardar muchos laberintos y recovecos, ¡tantos enigmas e
incógnitas!”
Ryszard Kapuscinski, Ébano
Per aquells que creuen en supersticions, l’any que acomiadem confirma que
el 13 és el número de la mala sort. Tanquem un 2013 amb 23.000 persones sense
llar, 4.811.383 aturats i desnutrició. No entren en aquestes xifres els protagonistes
d’una gran varietat d'escàndols polítics i financers que ocupen les planes dels
mitjans juntament amb una nova estirp d’ideòlegs d’extrema dreta.
Però malgrat el desencant i la indignació, brindarem aquesta nit per un any
nou que arriba carregat d’incògnites i esperances. Els propòsits que ens farem aniran
des d’aprovar els examens i trovar feina, a exercir el dret d’expressar les
nostres opinions sobre un futur que ens afecta a tots. José Luís Sampedro, un
gran savi que ens ha deixat aquest 2013 afirmava que les finalitats de la vida,
l’art de la vida, eren “hacerse uno
mismo, pensar por uno mismo, ser más lo que uno es”.
En aquestes darreres hores que ens separen d'un nou any ple de possibilitats, espero que siguem prou valents
per penetrar en el misteri del que
parlava Kapuscinksy, un dels mestres del periodisme, aprenguem l’art de viure
de Sampedro i com Eduardo Galeano en aquest vídeo, delirem. Feliç 2014 a tothom.
En el darrer post vam destacar la rellevància de superar la bretxa digital, la desigualtat a l'hora d'accedir a les noves tecnologies de la informació en una societat cada cop més influïda per la tecnologia. Entre les causes socials que fomenten la bretxa digital s'anomena la distància dels estils de vida "rurals" amb la comunitat virtual. Però aquesta causa és realment vinculant per una població com Alfarràs?
Cal allunyar-se de l’automàtica vinculació entre els termes
rurals i agrari. Evidenment l’activitat agrària es realitza
generalment en les zones rurals i es desmarquen d’un ús intensiu de les TIC, però en poblacions qualificades com rurals s’hi
desenvolupen una multitud d’activitats d’altres sectors que sí que exploten els avantatges de les TIC. Així
ho podem veure a Alfarràs, una localitat amb un teixit comercial força ampli
que ofereix tot tipus de productes i serveis a les menys de
3.300 de persones que hi viuen. A més, aquesta riquesa comercial ha atret durant anys a veïns de
poblacions properes, com Camporrells, Albelda, Almenar o Alguaire. Malauradament, tota aquesta activitat s'ha vist durament ressentida per la
crisi econòmica: un atur de 6.208.000 persones inevitablement comporta una
davallada brutal del consum. Això implica que els clients s’hàgin de
repartir entre les PIMES i les grans superfícies que s'obren en grans ciutats i que suposen una competència realment
amoïnadora, com
succeeix amb MediaMarkt o Decathlon, que atreuen als ciutadans a les perifèries de la ciutat i provoquen que no visitin els centres comercials dels pobles de les rodalies. Però cada cop són més els comerciants de la localitat que exploten les xarxes socials com una eina més per fer front a aquesta competència.
Web de La Gravera, el Celler d'Alfarràs
que també s'ha incorporat a la xarxa.
Manuel Castells senyalava que només un 37% dels
directius d'empreses i administracions públiques utilitza Internet. “La edat continua sent fonamental a l'hora d'utilitzar la xarxa, i bastants alts càrrecs són resistents al canvi tecnològic, cultural i organitzatiu que significa Internet; la jove
classe professional que ha entrat de ple a la Societat de la Informació encara
no ha arribat al poder”, afirmava el catedràtic en sociologia en una entrevista
al respecte. Però les noves actituds que es perceben si més no a Alfarràs indiquen que
cada cop s'utilitzen més xarxes socials com una eina per promocionar el negoci, i s'estan començant a utilitzar per atreure nous
nínxols de mercat i captar l'atenció de possibles clients a través de la xarxa.
Ja el 2011, l'Ajuntament i l'Associació de Comerciants i Empresaris d'Alfarràs
va obtenir un gran èxit amb una xarrada sobre com estar present en entorns web
i explotar al màxim les possibilitats de les noves tecnologies, mostrant el
seus productes, preus i serveis als clients a través de la xarxa. En
trobem un exemple en el perfil de Facebook de Fotografia Paquita, segons la propietària "una eina fantàstica per publicitar-se i amb la qual es pot arribar molt lluny".
Web de l'Ajuntament d'Alfarràs.
Un altre sector que comença a introduïr-se en les xarxes socials és el de
les administracions públiques. En la mateixa entrevista, Manuel Castells afirmava que “existeixen molts
polítics tradicionals que fan un ús molt limitat de la tecnologia i que saben
molt poc de la seva importància present i futura.” En el cas d’Alfarràs, tant
l’Ajuntament com l’actual alcalde no només han renovat la pàgina web del poble
si no que s’han unit a Facebook. En paraules de Carlos Romero, gestor de les xarxes socials de l’Ajuntament, és "una eina per aconseguir que la informació arribi d’una
manera ràpida a tots els ciutadans amb molt futur". Fins i tot la plataforma contra el nou pla
Urbanístic (NO al POUM) té creat un perfil de Facebook.
Web d'Alfaventur.
Finalment, també les associacions culturals del poble, com el Grup de Teatre l’Acudit, la Banda de música Roig Tardà o l’associació esportiva
Alfaventur tenen presència a Facebook o en pàgines web pròpies. Laura Alcalde,
cap de comunicació de l’Acudit, afirma que “les xarxes
socials han aconseguit que els usuaris que ens segueixen interactuin i convidin a la
gent que no ens ha vist actuar a fer-ho. Tenim un blog on informem detalladament sobre l'activitat de l'Acudit però en realitat és
via Facebook on aconseguim el suport, els comentaris i les opinions de la gent".
Per tant, observem que cada
cop més alfarrasencs dedicats a activitats molt diverses s’adhereixen a la
xarxa i n’exploten els seus avantatges. Així doncs, podem concloure que, si al parlar d'entorn rural ens referim a poblacions com Alfarràs, el tipus de
comunitat en la que viu una persona, ja sigui rural o urbana, no és un predictor
significatiu per determinar el grau d'ús d'Internet a Catalunya.
Més enllà del comentari d’algun barceloní
despistat i totalment allunyat de la realitat dels pobles de Catalunya, el
concepte de bretxa digital entre zones rurals i urbanes encara està vigent en
diverses regions. Es parla de la bretxa digital per fer referència a les
diferències d’accés a les noves tecnologies de la informació i la comunicació i les
conseqüències socials d’aquestes desigualtats poden ser dràstiques. En una societat
cada cop més mediada per les noves tecnologies, les persones que queden al
marge del seu ús queden inevitablement exclosos de múltiples activitats, que van des de la compra per Internet fins a la participació política en moviments
socials que sorgeixen a la xarxa. Per aquest
motiu, superar la bretxa digital té una rellevància preocupant: no podem concebre que una gran quantitat de persones quedin al marge d'aquesta revolució com un efecte inevitable del progrés. Per això, cal preguntar-se: podem parlar de diferències d’accés
a les noves tecnologies de la informació entre els pobles i les ciutats
catalanes?
Algunes de les causes més destacades d'aquestes desigualtats a l’hora d’utilitzar les TIC en els entorns rurals i urbans segons Laura Lorenzo (enginyera agrònoma dedicada a la implantació de les xarxes en les
activitats agràries) poden ser:
Tecnològiques: escassa implantació
territorial de les infraestructures de les telecomunicacions.
Sociològiques: com estils de vida escassament relacionat amb l’ús
de les TIC.
A continuació, i vista la importància de poder utilitzar les noves tecnologies de la informació revisarem si hi ha qüestions tecnològiques que dificulten que una població com Alfarràs gaudeixi dels avantatges d'Internet. En el proper post, observarem l'estil de vida de la nostra localitat per veure'n la relació que assoleix amb la xarxa.
Segons indica l’Informe de la Comunicació a
Catalunya del 2011-2012, “durant els anys 2011 i 2012, s’han fet a Catalunya millores
importants en infraestructures i en l’ús de les telecomunicacions. Han conclòs
algunes importants iniciatives públiques, com el pla Catalunya Connecta, i s’ha
iniciat un ambiciós projecte de futur, la Xarxa Oberta de Catalunya.”
Per una banda,
la Xarxa Oberta de Catalunya ha portat les xarxes de fibra òptica als principals nuclis de població de Catalunya i té l’objectiu
d’ampliar la cobertura a tot el territori durant els propers anys. Per altra
banda, el pla Catalunya Connecta pretenia “universalitzar l’accés als nous serveis de
telecomunicacions a la ciutadania, les administracions i el teixit empresarial
català” desplegant infraestructures i serveis de comunicació electròniques
arreu del territori. Segons el citat Informe de la Comunicació, ja s’han realitzat els principals
desplegaments previstos, que incloïen la construcció de noves infraestructures
per què els operadors de serveis de telefonia i radiocomunicacions puguin
actuar-hi, portar banda ampla rural als indrets on no hi arribava,
garantir la telefonia mòbil rural i, finalment, garantir accés a la Televisió
Digital Terrestre a tot el territori català.
Gràcies a Iniciatives com aquestes, les diferències
d’accés entre zones urbanes i rurals a Catalunya no són significatives. En
totes les comarques de Catalunya, segons l’Idescat, el percentatge de població
que fa ús d’Internet oscil•la entre el 62 i 76%. Concretament al Segrià un 75% dels habitants l'utilizen mentre al Barcelonès un 74% dels ciutadans empren la xarxa.
Entrevista a Josep Morell, director de l'Escola Pinyana
La revolució tecnològica està colpejant tots els aspectes de la societat, i l'educació no n'és una excepció. Internet i els nous mitjans de comunicació obren un ventall infinit d'oportunitats, però cal saber-les explotar. Per això, estudis al voltant de la docència que utilitza innovadores eines i també la formació sobre fer servir correctament aquests instruments ja ocupa les agendes d'acadèmics i educadors. Parlem amb el director de l'Escola Pinyana d'Alfarràs sobre l'ús de les TIC a les aules: Josep Morell.
Arriba tot somrient,
amb l’Ipad a la mà i atent al mòbil.
5 dies després de guanyar el Premi del Jurat de San Sebastián a la millor
fotografia per la pel·lícula Caníbal, l’alfarrassenc Pau Esteve Birba, de 32
anys, em reserva un lloc en una agenda darrerament molt apretada. En un cafè de
Gràcia, el rialler responsable de fotografia d’un ventall d’anuncis, videoclips i pel·lícules com Buried o Who is Dayani Cristal? (guanyadora del Premi del
Festival de Sundance al millor documental 2013) em descobreix una mica més
sobre la seva trajectòria ja reconeguda en el món del cinema.
Què ha de fer una
persona d’Alfarràs per dedicar-se professionalment al cine?
Uff… Jo crec que
el secret, independentment del lloc, és tenir la inquietud, en el cine o en el que et vulguis dedicar, i tenir curiositat. En el meu cas, quan vaig acabar la selectivitat, vaig estar
investigant i vaig descobrir l’ESCAC de Barcelona. Vaig pensar "jo vull estudiar aquí, jo vull fer
cine", i així va ser. Per això, al final la clau és inquietud, tenir curiositat
i saber el que vols fer, el que t’apassiona. I després ser prou inconscient com per dedicar-t’hi
sense saber què passarà.
A partir de quin moment
i per què et vas dedicar a la fotografia? Influència familiar…?
Sí, al meu pare sempre li ha agradat fer fotos i això
barrejat amb el cine van fer que entrés a l’escola pensant ja que volia
fer fotografia. Al principi no tenia molt clar com estava
relacionada amb el cine, però arrel de l’escola vaig anar aprenent i
veient en què consistia. A l’hora de triar l’especialització vaig escollir fotografia i quan vaig acabar hem vaig posar en una casa de lloguer de càmeres per fer pràctiques
i meritori.
Per tant, va ser a
partir de l’ESCAC quan vas començar a fer contactes…
No és tan fàcil, però lo bo de l’escola de cine és que coneixes a gent que
es vol dedicar al mateix que tu, i això genera una xarxa de contactes i gent
amb les mateixes inquietuds, i això ja és un punt de partida.
I d’Alfarràs i l’ESCAC,
has passat a viatjar pel món i a assistir a festivals d’enorme renom com
Sundance o San Sebastián. Què suposa per la teva carrera guanyar un premi d’aquesta categoria?
Acabo de guanyar-lo i encara no se en què es transformarà.
Però per descomptat és un reconeixement per part de la Indústria que fa
moltíssima il·lusió i que espero que es transformi en més treball, feines més
xules…
Pau Esteve premiat al Festival de San Sebastian (2013) Font: Fotogramas.es
I mentre esperes
aquesta onada de trucades de directors, què tal l’experiència de treballar entre cineastes
i actors de primer nivell, com el Rodrigo Cortés, l’Antonio de la Torre que
darrerament està tenint tantíssim ressò…
Sí, ara l’Antonio està a tope. És molt guai perquè estàs
acostumat a veure una imatge pública d’aquesta gent als mitjans i desprès
t’adones que la persona que hi ha darrere fa caure una mica mites com que són
bordes, distants o vés a saber… Jo he
trobat a gent totalment natural que l’únic que vol és treballar, que té passió
per un ofici i una vocació. Sobre tot una vocació, perquè per tots els que
estem aquí és un ofici molt sacrificat. Són moltes hores al dia, 12 o de
vegades més. A Granada, per exemple, vaig estar-hi sis mesos. Vaig tenir la sort
que la meva parella m'hi acompanyava, però has de tenir un tipus de vida que et
permeti fer-ho. Per això t’adones de que els actors són persones com tu que
ho bolquen tot per aquesta professió. L’Antonio per exemple és un gran actor, quan
el veus darrere de la càmera allà mateix sents coses que et fan dir guau, i
desprès venia a fer una cervesa amb la resta de l’equip a l'acabar el rodatge.
I tu per ara pretens
estar molts anys amb aquest ritme de treball.
Jo els que pugui, tota la vida.
La teva feina, per
tant, suposa fer molts viatges. De tots els llocs on has estat on et quedaries?
Ufff... no ho se.
Cada lloc té un record... Ara amb la
meva novia estem pensant en anar a viure a Menorca, perquè es un lloc molt tranquil
i al costat de Barcelona. Amb la feina igual treballo tres dies al mes, i per
això busco un lloc tranquil, relaxat. Però si pogués aniria a viure a un lloc
diferent cada any: m’encanta París, igual provaria un any a Estats Units, a Nova
York, Buenos Aires, Madrid també és una
ciutat superxula... Sento que em
faltarien vides per viure a tot arreu on m’agradaria.
Una sort tenir un
catàleg tan ampli per poder escollir...
En realitat això va a gustos... A mi m’agrada però hi ha
gent que m’ha dit: uff... ara tornar a
marxar... Jo també de vegades quan torno a casa penso: que bé. Però ara estaré per Barcelona tres setmanes i tornaré a marxar, però amb aquest temps ja estaré
inquiet.
I ara on et
dirigeixes?
El 20 d’Octubre cap a Madrid a rodar la nova peli del Jaume
Rosales –guanyador d’un Goya per La Soledad-. Són 4 setmanes de pre-rodatge i 5 setmanes de rodatge i en tinc moltes ganes i
molta curiositat, perquè és un home molt interessant i fa un cine molt diferent.
Una darrera pregunta com a professional: la millor foto que podem fer d’Alfarràs?
Uah quina
pregunta... jo crec que la millor foto d’Alfarràs depèn de qui la faci: la
millor foto és aquella que per tu te significat, perquè una foto que no te
contingut per a tu està buida: la millor per a tu potser es des del pont i per
mi des del Sas. És aquella foto que a tu et transmeti alguna emoció. Per això no et sabria
dir quina ha estat tampoc la meva millor foto, cada una va associada a un
record i n'escolliria moltes. Per exemple, de les fotos que vaig fer
en un viatge a Mèxic o del documental que hi vam rodar n’hi ha de vivències molt especials, molt diferents a
les de Granada, per exemple, ni millor
ni pitjor, molt xules totes. Per tant, no puc dir aquesta és la meva millor
foto.
Al preguntar-li quin
és el treball del qual està més satisfet em respon: “ara estic començant, i cada cosa que faig és millor que l’anterior i n’estic
molt orgullós, com ara amb Caníbal, tot i que hi trobo milers de pegues que ara
canviaria. Espero que la que faci ara amb el Jaume Rosales torni a ser la
millor, i així contínuament”.Segons
la revista Fotogramas, el millor de Caníbal (que s’estrena aquest divendres 11
d’Octubre) és “la excelente fotografía
del joven Pau Esteve Birba”. Sent una obra del principi d’aquesta trajectòria
pletòrica de vocació i entusiasme, caldrà estar atents als seus nous projectes,
pels quals li desitgem molta sort a més d’una efusiva felicitació.
Els treballs del Pau Esteve, així com la seva biografia i altres informacions, es poden trobar a la seva web:
Acabo de llegir la
darrera página d'India Mon Amour, de Dominique Lapierre. Aquest reputat
periodista i escriptor ha publicat una llarga llista de fantàstics llibres que
descriuen detalladament diversos conflictes del segle XX. Mentre a O llevarás luto por mi estudia la guerra
civil espanyola, amb Oh, Jerusalén
narra el sorgiment de l’estat d’Israel i l’inici del conflicte amb Palestina, i
viatja fins a Sud-Àfrica a Un arcoirsis
en la noche per sintetizar la historia de l’apartheid i l’epopeya de Nelson
Mandela. No obstant, cap dels viatges amb els que ha obtingut la informació
necessària sembla haver-lo impressionat tant com els que ha fet a l’Índia. Aquest país és el
protagonista de Esta noche, la libertad,
La ciudad de la Alegría o Era
Medianoche en Bophal, i pel que explica en tots els seus pròlegs,
entrevistes o al mateix llibre de India mon amour, ha quedat totalment prendat
de gent que hi ha conegut, gran part de la qual viu en la més absoluta misèria.
Per aquest motiu, ha dedicat molt d’esforç i diners a construir orfelinats per
nens amb pares afectats per la lepra o el cólera, a erigir centres sanitàris i
d’educació i a finançar altres iniciatives del mateix caliu. Veient doncs, el
recorregut d’aquest periodista, les seves experiències i èxits, i la gran
contribució que des del meu punt de vista està duent a terme, he sentit una
gran admiració i l’he adoptat com un referent.
L'autor d'India Mon Amour i impulsor de diverses iniciatives humanitàries, Dominique Lapierre
Alhora, però, la lectura m’ha
incitat a reflexionar sobre la voluntat que moltes més persones de les que
pensem tenen de procurar aportar una petita ajuda en la mesura que els sigui
possible. En el llibre, Lapierre presenta múltiples personatges que va trobant durant el
seu viatge per Calcuta i que han consagrat la seva vida en millorar
la dels demés. Afortunadament, no és necessàri posar la vista en un país tan
llunyà per fer-se càrrec de la disposició de moltes persones a col·laborar en
tasques humanitàries.
Darrerament, els alfarrassencs i veïns de les rodalies, vam poder assistir a la festa del quart
aniversari de la Fundación Crisálida, ubicada a Camporrells. Durant aquests
anys d’activitat, Crisálida s’ha dedicat a fomentar la integració de persones
amb discapacitats. Des de 2009, ha endegat innombrables iniciatives basades en
una nova concepció d’ajuda humanitària. L’actual consisteix en la construcció d’un
forn de pa amb els ingressos del qual els nens de Crisálide puguin arribar a ser
autònoms en un futur.
Van ser els primers
productes elaborats amb el forn de pa els que van servir en aquesta darrera
celebració, però els àpats no van ser l’única sorpresa. L’empenta de Crisálida va convidar a Camporrells personalitats com l’ambaixadora de Bòsnia i Hercegovina,
Jasna Krivosic Prpic, i l’excomandant en cap de la Defensa Territorial dels
sectors de Mostar i Sarajevo, Jovan Divja, en la celebració d’aquest
aniversari, que va rebre el nom de “Xarxa Line Camporrells Sarajevo”, un advertiment
contra la destrucció que comporta una guerra. A més, en l’acte van participar
també artistes com Marc Durandeau, entre molts altres, amb interpretacions com la d'aquesta cançó:
La presència de tots
aquests notables convidats, és una mostra de l’engrescadora actitud dels
impulsors de Crisálida, que ja planifiquen un nou esdeveniment per soprendre’ns
a tots. Però més enllà, és un exemple de la capacitat que tothom té de prestar, si més no, una petita ajuda a la gent del seu entorn, quelcom que es pot fer de diverses maneres.
A continuació, adjunto una entrevista que li vaig fer al cap d'aquesta fundació, Jacinto Marqués, i que reflecteix la filosofia que segueix a l'hora de dur a terme tots els seus esforços, esperant que com a mínim, ens inciti a reflexionar: "Quan intervenim, la majoria de vegades empitjorem."
Todo lo que no se da, se pierde
Mare Teresa de Calcuta (cita que apareix a la introducció de India Mon Amour)