“Por lo general se cree que
tener un objetivo marcado es algo bueno: que la persona sabe lo que quiere y
que lo persigue; por otra parte, sin embargo, tal situación le impone unas
anteojeras y nada más. Y ocurre que lo que está más allá, lo que se sale del
límite impuesto puede resultar mucho más interesante e importante. A fin de
cuentas, entrar en un mundo diferente significa penetrar en un misterio, y ese
misterio puede guardar muchos laberintos y recovecos, ¡tantos enigmas e
incógnitas!”
Ryszard Kapuscinski, Ébano
Per aquells que creuen en supersticions, l’any que acomiadem confirma que
el 13 és el número de la mala sort. Tanquem un 2013 amb 23.000 persones sense
llar, 4.811.383 aturats i desnutrició. No entren en aquestes xifres els protagonistes
d’una gran varietat d'escàndols polítics i financers que ocupen les planes dels
mitjans juntament amb una nova estirp d’ideòlegs d’extrema dreta.
Però malgrat el desencant i la indignació, brindarem aquesta nit per un any
nou que arriba carregat d’incògnites i esperances. Els propòsits que ens farem aniran
des d’aprovar els examens i trovar feina, a exercir el dret d’expressar les
nostres opinions sobre un futur que ens afecta a tots. José Luís Sampedro, un
gran savi que ens ha deixat aquest 2013 afirmava que les finalitats de la vida,
l’art de la vida, eren “hacerse uno
mismo, pensar por uno mismo, ser más lo que uno es”.
En aquestes darreres hores que ens separen d'un nou any ple de possibilitats, espero que siguem prou valents
per penetrar en el misteri del que
parlava Kapuscinksy, un dels mestres del periodisme, aprenguem l’art de viure
de Sampedro i com Eduardo Galeano en aquest vídeo, delirem. Feliç 2014 a tothom.
En el darrer post vam destacar la rellevància de superar la bretxa digital, la desigualtat a l'hora d'accedir a les noves tecnologies de la informació en una societat cada cop més influïda per la tecnologia. Entre les causes socials que fomenten la bretxa digital s'anomena la distància dels estils de vida "rurals" amb la comunitat virtual. Però aquesta causa és realment vinculant per una població com Alfarràs?
Cal allunyar-se de l’automàtica vinculació entre els termes
rurals i agrari. Evidenment l’activitat agrària es realitza
generalment en les zones rurals i es desmarquen d’un ús intensiu de les TIC, però en poblacions qualificades com rurals s’hi
desenvolupen una multitud d’activitats d’altres sectors que sí que exploten els avantatges de les TIC. Així
ho podem veure a Alfarràs, una localitat amb un teixit comercial força ampli
que ofereix tot tipus de productes i serveis a les menys de
3.300 de persones que hi viuen. A més, aquesta riquesa comercial ha atret durant anys a veïns de
poblacions properes, com Camporrells, Albelda, Almenar o Alguaire. Malauradament, tota aquesta activitat s'ha vist durament ressentida per la
crisi econòmica: un atur de 6.208.000 persones inevitablement comporta una
davallada brutal del consum. Això implica que els clients s’hàgin de
repartir entre les PIMES i les grans superfícies que s'obren en grans ciutats i que suposen una competència realment
amoïnadora, com
succeeix amb MediaMarkt o Decathlon, que atreuen als ciutadans a les perifèries de la ciutat i provoquen que no visitin els centres comercials dels pobles de les rodalies. Però cada cop són més els comerciants de la localitat que exploten les xarxes socials com una eina més per fer front a aquesta competència.
Web de La Gravera, el Celler d'Alfarràs
que també s'ha incorporat a la xarxa.
Manuel Castells senyalava que només un 37% dels
directius d'empreses i administracions públiques utilitza Internet. “La edat continua sent fonamental a l'hora d'utilitzar la xarxa, i bastants alts càrrecs són resistents al canvi tecnològic, cultural i organitzatiu que significa Internet; la jove
classe professional que ha entrat de ple a la Societat de la Informació encara
no ha arribat al poder”, afirmava el catedràtic en sociologia en una entrevista
al respecte. Però les noves actituds que es perceben si més no a Alfarràs indiquen que
cada cop s'utilitzen més xarxes socials com una eina per promocionar el negoci, i s'estan començant a utilitzar per atreure nous
nínxols de mercat i captar l'atenció de possibles clients a través de la xarxa.
Ja el 2011, l'Ajuntament i l'Associació de Comerciants i Empresaris d'Alfarràs
va obtenir un gran èxit amb una xarrada sobre com estar present en entorns web
i explotar al màxim les possibilitats de les noves tecnologies, mostrant el
seus productes, preus i serveis als clients a través de la xarxa. En
trobem un exemple en el perfil de Facebook de Fotografia Paquita, segons la propietària "una eina fantàstica per publicitar-se i amb la qual es pot arribar molt lluny".
Web de l'Ajuntament d'Alfarràs.
Un altre sector que comença a introduïr-se en les xarxes socials és el de
les administracions públiques. En la mateixa entrevista, Manuel Castells afirmava que “existeixen molts
polítics tradicionals que fan un ús molt limitat de la tecnologia i que saben
molt poc de la seva importància present i futura.” En el cas d’Alfarràs, tant
l’Ajuntament com l’actual alcalde no només han renovat la pàgina web del poble
si no que s’han unit a Facebook. En paraules de Carlos Romero, gestor de les xarxes socials de l’Ajuntament, és "una eina per aconseguir que la informació arribi d’una
manera ràpida a tots els ciutadans amb molt futur". Fins i tot la plataforma contra el nou pla
Urbanístic (NO al POUM) té creat un perfil de Facebook.
Web d'Alfaventur.
Finalment, també les associacions culturals del poble, com el Grup de Teatre l’Acudit, la Banda de música Roig Tardà o l’associació esportiva
Alfaventur tenen presència a Facebook o en pàgines web pròpies. Laura Alcalde,
cap de comunicació de l’Acudit, afirma que “les xarxes
socials han aconseguit que els usuaris que ens segueixen interactuin i convidin a la
gent que no ens ha vist actuar a fer-ho. Tenim un blog on informem detalladament sobre l'activitat de l'Acudit però en realitat és
via Facebook on aconseguim el suport, els comentaris i les opinions de la gent".
Per tant, observem que cada
cop més alfarrasencs dedicats a activitats molt diverses s’adhereixen a la
xarxa i n’exploten els seus avantatges. Així doncs, podem concloure que, si al parlar d'entorn rural ens referim a poblacions com Alfarràs, el tipus de
comunitat en la que viu una persona, ja sigui rural o urbana, no és un predictor
significatiu per determinar el grau d'ús d'Internet a Catalunya.
Més enllà del comentari d’algun barceloní
despistat i totalment allunyat de la realitat dels pobles de Catalunya, el
concepte de bretxa digital entre zones rurals i urbanes encara està vigent en
diverses regions. Es parla de la bretxa digital per fer referència a les
diferències d’accés a les noves tecnologies de la informació i la comunicació i les
conseqüències socials d’aquestes desigualtats poden ser dràstiques. En una societat
cada cop més mediada per les noves tecnologies, les persones que queden al
marge del seu ús queden inevitablement exclosos de múltiples activitats, que van des de la compra per Internet fins a la participació política en moviments
socials que sorgeixen a la xarxa. Per aquest
motiu, superar la bretxa digital té una rellevància preocupant: no podem concebre que una gran quantitat de persones quedin al marge d'aquesta revolució com un efecte inevitable del progrés. Per això, cal preguntar-se: podem parlar de diferències d’accés
a les noves tecnologies de la informació entre els pobles i les ciutats
catalanes?
Algunes de les causes més destacades d'aquestes desigualtats a l’hora d’utilitzar les TIC en els entorns rurals i urbans segons Laura Lorenzo (enginyera agrònoma dedicada a la implantació de les xarxes en les
activitats agràries) poden ser:
Tecnològiques: escassa implantació
territorial de les infraestructures de les telecomunicacions.
Sociològiques: com estils de vida escassament relacionat amb l’ús
de les TIC.
A continuació, i vista la importància de poder utilitzar les noves tecnologies de la informació revisarem si hi ha qüestions tecnològiques que dificulten que una població com Alfarràs gaudeixi dels avantatges d'Internet. En el proper post, observarem l'estil de vida de la nostra localitat per veure'n la relació que assoleix amb la xarxa.
Segons indica l’Informe de la Comunicació a
Catalunya del 2011-2012, “durant els anys 2011 i 2012, s’han fet a Catalunya millores
importants en infraestructures i en l’ús de les telecomunicacions. Han conclòs
algunes importants iniciatives públiques, com el pla Catalunya Connecta, i s’ha
iniciat un ambiciós projecte de futur, la Xarxa Oberta de Catalunya.”
Per una banda,
la Xarxa Oberta de Catalunya ha portat les xarxes de fibra òptica als principals nuclis de població de Catalunya i té l’objectiu
d’ampliar la cobertura a tot el territori durant els propers anys. Per altra
banda, el pla Catalunya Connecta pretenia “universalitzar l’accés als nous serveis de
telecomunicacions a la ciutadania, les administracions i el teixit empresarial
català” desplegant infraestructures i serveis de comunicació electròniques
arreu del territori. Segons el citat Informe de la Comunicació, ja s’han realitzat els principals
desplegaments previstos, que incloïen la construcció de noves infraestructures
per què els operadors de serveis de telefonia i radiocomunicacions puguin
actuar-hi, portar banda ampla rural als indrets on no hi arribava,
garantir la telefonia mòbil rural i, finalment, garantir accés a la Televisió
Digital Terrestre a tot el territori català.
Gràcies a Iniciatives com aquestes, les diferències
d’accés entre zones urbanes i rurals a Catalunya no són significatives. En
totes les comarques de Catalunya, segons l’Idescat, el percentatge de població
que fa ús d’Internet oscil•la entre el 62 i 76%. Concretament al Segrià un 75% dels habitants l'utilizen mentre al Barcelonès un 74% dels ciutadans empren la xarxa.
Entrevista a Josep Morell, director de l'Escola Pinyana
La revolució tecnològica està colpejant tots els aspectes de la societat, i l'educació no n'és una excepció. Internet i els nous mitjans de comunicació obren un ventall infinit d'oportunitats, però cal saber-les explotar. Per això, estudis al voltant de la docència que utilitza innovadores eines i també la formació sobre fer servir correctament aquests instruments ja ocupa les agendes d'acadèmics i educadors. Parlem amb el director de l'Escola Pinyana d'Alfarràs sobre l'ús de les TIC a les aules: Josep Morell.
Arriba tot somrient,
amb l’Ipad a la mà i atent al mòbil.
5 dies després de guanyar el Premi del Jurat de San Sebastián a la millor
fotografia per la pel·lícula Caníbal, l’alfarrassenc Pau Esteve Birba, de 32
anys, em reserva un lloc en una agenda darrerament molt apretada. En un cafè de
Gràcia, el rialler responsable de fotografia d’un ventall d’anuncis, videoclips i pel·lícules com Buried o Who is Dayani Cristal? (guanyadora del Premi del
Festival de Sundance al millor documental 2013) em descobreix una mica més
sobre la seva trajectòria ja reconeguda en el món del cinema.
Què ha de fer una
persona d’Alfarràs per dedicar-se professionalment al cine?
Uff… Jo crec que
el secret, independentment del lloc, és tenir la inquietud, en el cine o en el que et vulguis dedicar, i tenir curiositat. En el meu cas, quan vaig acabar la selectivitat, vaig estar
investigant i vaig descobrir l’ESCAC de Barcelona. Vaig pensar "jo vull estudiar aquí, jo vull fer
cine", i així va ser. Per això, al final la clau és inquietud, tenir curiositat
i saber el que vols fer, el que t’apassiona. I després ser prou inconscient com per dedicar-t’hi
sense saber què passarà.
A partir de quin moment
i per què et vas dedicar a la fotografia? Influència familiar…?
Sí, al meu pare sempre li ha agradat fer fotos i això
barrejat amb el cine van fer que entrés a l’escola pensant ja que volia
fer fotografia. Al principi no tenia molt clar com estava
relacionada amb el cine, però arrel de l’escola vaig anar aprenent i
veient en què consistia. A l’hora de triar l’especialització vaig escollir fotografia i quan vaig acabar hem vaig posar en una casa de lloguer de càmeres per fer pràctiques
i meritori.
Per tant, va ser a
partir de l’ESCAC quan vas començar a fer contactes…
No és tan fàcil, però lo bo de l’escola de cine és que coneixes a gent que
es vol dedicar al mateix que tu, i això genera una xarxa de contactes i gent
amb les mateixes inquietuds, i això ja és un punt de partida.
I d’Alfarràs i l’ESCAC,
has passat a viatjar pel món i a assistir a festivals d’enorme renom com
Sundance o San Sebastián. Què suposa per la teva carrera guanyar un premi d’aquesta categoria?
Acabo de guanyar-lo i encara no se en què es transformarà.
Però per descomptat és un reconeixement per part de la Indústria que fa
moltíssima il·lusió i que espero que es transformi en més treball, feines més
xules…
Pau Esteve premiat al Festival de San Sebastian (2013) Font: Fotogramas.es
I mentre esperes
aquesta onada de trucades de directors, què tal l’experiència de treballar entre cineastes
i actors de primer nivell, com el Rodrigo Cortés, l’Antonio de la Torre que
darrerament està tenint tantíssim ressò…
Sí, ara l’Antonio està a tope. És molt guai perquè estàs
acostumat a veure una imatge pública d’aquesta gent als mitjans i desprès
t’adones que la persona que hi ha darrere fa caure una mica mites com que són
bordes, distants o vés a saber… Jo he
trobat a gent totalment natural que l’únic que vol és treballar, que té passió
per un ofici i una vocació. Sobre tot una vocació, perquè per tots els que
estem aquí és un ofici molt sacrificat. Són moltes hores al dia, 12 o de
vegades més. A Granada, per exemple, vaig estar-hi sis mesos. Vaig tenir la sort
que la meva parella m'hi acompanyava, però has de tenir un tipus de vida que et
permeti fer-ho. Per això t’adones de que els actors són persones com tu que
ho bolquen tot per aquesta professió. L’Antonio per exemple és un gran actor, quan
el veus darrere de la càmera allà mateix sents coses que et fan dir guau, i
desprès venia a fer una cervesa amb la resta de l’equip a l'acabar el rodatge.
I tu per ara pretens
estar molts anys amb aquest ritme de treball.
Jo els que pugui, tota la vida.
La teva feina, per
tant, suposa fer molts viatges. De tots els llocs on has estat on et quedaries?
Ufff... no ho se.
Cada lloc té un record... Ara amb la
meva novia estem pensant en anar a viure a Menorca, perquè es un lloc molt tranquil
i al costat de Barcelona. Amb la feina igual treballo tres dies al mes, i per
això busco un lloc tranquil, relaxat. Però si pogués aniria a viure a un lloc
diferent cada any: m’encanta París, igual provaria un any a Estats Units, a Nova
York, Buenos Aires, Madrid també és una
ciutat superxula... Sento que em
faltarien vides per viure a tot arreu on m’agradaria.
Una sort tenir un
catàleg tan ampli per poder escollir...
En realitat això va a gustos... A mi m’agrada però hi ha
gent que m’ha dit: uff... ara tornar a
marxar... Jo també de vegades quan torno a casa penso: que bé. Però ara estaré per Barcelona tres setmanes i tornaré a marxar, però amb aquest temps ja estaré
inquiet.
I ara on et
dirigeixes?
El 20 d’Octubre cap a Madrid a rodar la nova peli del Jaume
Rosales –guanyador d’un Goya per La Soledad-. Són 4 setmanes de pre-rodatge i 5 setmanes de rodatge i en tinc moltes ganes i
molta curiositat, perquè és un home molt interessant i fa un cine molt diferent.
Una darrera pregunta com a professional: la millor foto que podem fer d’Alfarràs?
Uah quina
pregunta... jo crec que la millor foto d’Alfarràs depèn de qui la faci: la
millor foto és aquella que per tu te significat, perquè una foto que no te
contingut per a tu està buida: la millor per a tu potser es des del pont i per
mi des del Sas. És aquella foto que a tu et transmeti alguna emoció. Per això no et sabria
dir quina ha estat tampoc la meva millor foto, cada una va associada a un
record i n'escolliria moltes. Per exemple, de les fotos que vaig fer
en un viatge a Mèxic o del documental que hi vam rodar n’hi ha de vivències molt especials, molt diferents a
les de Granada, per exemple, ni millor
ni pitjor, molt xules totes. Per tant, no puc dir aquesta és la meva millor
foto.
Al preguntar-li quin
és el treball del qual està més satisfet em respon: “ara estic començant, i cada cosa que faig és millor que l’anterior i n’estic
molt orgullós, com ara amb Caníbal, tot i que hi trobo milers de pegues que ara
canviaria. Espero que la que faci ara amb el Jaume Rosales torni a ser la
millor, i així contínuament”.Segons
la revista Fotogramas, el millor de Caníbal (que s’estrena aquest divendres 11
d’Octubre) és “la excelente fotografía
del joven Pau Esteve Birba”. Sent una obra del principi d’aquesta trajectòria
pletòrica de vocació i entusiasme, caldrà estar atents als seus nous projectes,
pels quals li desitgem molta sort a més d’una efusiva felicitació.
Els treballs del Pau Esteve, així com la seva biografia i altres informacions, es poden trobar a la seva web:
Acabo de llegir la
darrera página d'India Mon Amour, de Dominique Lapierre. Aquest reputat
periodista i escriptor ha publicat una llarga llista de fantàstics llibres que
descriuen detalladament diversos conflictes del segle XX. Mentre a O llevarás luto por mi estudia la guerra
civil espanyola, amb Oh, Jerusalén
narra el sorgiment de l’estat d’Israel i l’inici del conflicte amb Palestina, i
viatja fins a Sud-Àfrica a Un arcoirsis
en la noche per sintetizar la historia de l’apartheid i l’epopeya de Nelson
Mandela. No obstant, cap dels viatges amb els que ha obtingut la informació
necessària sembla haver-lo impressionat tant com els que ha fet a l’Índia. Aquest país és el
protagonista de Esta noche, la libertad,
La ciudad de la Alegría o Era
Medianoche en Bophal, i pel que explica en tots els seus pròlegs,
entrevistes o al mateix llibre de India mon amour, ha quedat totalment prendat
de gent que hi ha conegut, gran part de la qual viu en la més absoluta misèria.
Per aquest motiu, ha dedicat molt d’esforç i diners a construir orfelinats per
nens amb pares afectats per la lepra o el cólera, a erigir centres sanitàris i
d’educació i a finançar altres iniciatives del mateix caliu. Veient doncs, el
recorregut d’aquest periodista, les seves experiències i èxits, i la gran
contribució que des del meu punt de vista està duent a terme, he sentit una
gran admiració i l’he adoptat com un referent.
L'autor d'India Mon Amour i impulsor de diverses iniciatives humanitàries, Dominique Lapierre
Alhora, però, la lectura m’ha
incitat a reflexionar sobre la voluntat que moltes més persones de les que
pensem tenen de procurar aportar una petita ajuda en la mesura que els sigui
possible. En el llibre, Lapierre presenta múltiples personatges que va trobant durant el
seu viatge per Calcuta i que han consagrat la seva vida en millorar
la dels demés. Afortunadament, no és necessàri posar la vista en un país tan
llunyà per fer-se càrrec de la disposició de moltes persones a col·laborar en
tasques humanitàries.
Darrerament, els alfarrassencs i veïns de les rodalies, vam poder assistir a la festa del quart
aniversari de la Fundación Crisálida, ubicada a Camporrells. Durant aquests
anys d’activitat, Crisálida s’ha dedicat a fomentar la integració de persones
amb discapacitats. Des de 2009, ha endegat innombrables iniciatives basades en
una nova concepció d’ajuda humanitària. L’actual consisteix en la construcció d’un
forn de pa amb els ingressos del qual els nens de Crisálide puguin arribar a ser
autònoms en un futur.
Van ser els primers
productes elaborats amb el forn de pa els que van servir en aquesta darrera
celebració, però els àpats no van ser l’única sorpresa. L’empenta de Crisálida va convidar a Camporrells personalitats com l’ambaixadora de Bòsnia i Hercegovina,
Jasna Krivosic Prpic, i l’excomandant en cap de la Defensa Territorial dels
sectors de Mostar i Sarajevo, Jovan Divja, en la celebració d’aquest
aniversari, que va rebre el nom de “Xarxa Line Camporrells Sarajevo”, un advertiment
contra la destrucció que comporta una guerra. A més, en l’acte van participar
també artistes com Marc Durandeau, entre molts altres, amb interpretacions com la d'aquesta cançó:
La presència de tots
aquests notables convidats, és una mostra de l’engrescadora actitud dels
impulsors de Crisálida, que ja planifiquen un nou esdeveniment per soprendre’ns
a tots. Però més enllà, és un exemple de la capacitat que tothom té de prestar, si més no, una petita ajuda a la gent del seu entorn, quelcom que es pot fer de diverses maneres.
A continuació, adjunto una entrevista que li vaig fer al cap d'aquesta fundació, Jacinto Marqués, i que reflecteix la filosofia que segueix a l'hora de dur a terme tots els seus esforços, esperant que com a mínim, ens inciti a reflexionar: "Quan intervenim, la majoria de vegades empitjorem."
Todo lo que no se da, se pierde
Mare Teresa de Calcuta (cita que apareix a la introducció de India Mon Amour)
L'ajuda humanitària actual sota revisió: Jacinto Marqués, impulsor de la Fundación Crisálida, parla d’un nou
model de cooperació basat en l’intercanvi.
La Cristina fa un trencaclosques al meu costat. És una de joves
que acull la Fundación Crisalida, dedicada a la integració de persones amb
discapacitats. Des de 2009, Crisàlide ha endegat innombrables iniciatives basades
en una nova concepció d’ajuda humanitària que ens mostra el seu principal
impulsor, Jacinto Marqués. Aquest veí de Camporrells és professor llicenciat en
enginyeria i pare de sis nens en règim d’acollida. Aposta per una visió
“horitzontal” de les relacions de cooperació, gràcies a l’experiència que va
obtenir a partir de treballs en països. Al menjador de la fundació, envoltats
de telers i quadres de més de 2000 peces fets pels joves de Crisálida, escolto
bocabadada les seves aventures. Després d’explicar una llarga llista de
col·laboracions en organitzacions com les de Vicens Ferrer i Óscar Romero a
Bolívia, Moçambic, l’Índia o Nicaragua, ens sorprèn dient:
Jo sóc antiitervencionista. No crec
en la intervenció com funciona avui dia. La meva mare em banyava en un gibrell
de fusta i algú de Beberly Hills hagués pensat que vivíem en la misèria. Des d’aquesta
perspectiva, ajudar és una visió totalment occidental, però l’ajuda l’han de
demanar ells. Per començar, quasi tots els productes que enviem s’elaboren en
aquells països i, si consumeixen els nostres, es deixa de banda la producció local.
Per altra banda, l’ajuda corromp. Un conte africà explica que si vas a un poblat
sense res, de seguida la gent et vindrà a oferir cocos, carn... En canvi, si
arribes amb un camió ple, les mateixes persones venen a demanar fent el paper
de víctima i de necessitat per rebre qualsevol cosa que els puguin donar.
Logo Crisálida
Es diu que el problema és que l’ajuda que enviem no arriba a
qui ha d’arribar.
O arriba malament, corrompent
personalitats. La gent als països ha d’anar avançant poc a poc. No cal que tots
vivim com els alemanys o com els espanyols. Hem de fer les relacions molt més
horitzontals. No podem pensar que nosaltres, els rics i els desenvolupats, anem
a ensenyar com es fa tal cosa, perquè ells tenen el mateix enginy. Tot i que no
tenen els mateixos recursos, han de sortir-se’n amb el seu model propi de
desenvolupament.
És a dir: no li donis un peix, dóna-li una canya de pescar.
Ni tan sols això perquè ells ja saben
pescar. La humanitat ha avançat perquè hem anat intercanviant maneres de viure,
cultures... Quan jo et dono el que em
sobra de manera que ni rebo les gràcies perquè senzillament no ens coneixem, es
dóna la situació més comú i més difícil de gestionar. És la que pateixen els
estats. Un país dóna una quantitat de diners per cooperació internacional i el
dia que s’hi compromet també signa els drets de pesca a les costes d’aquell
país o els de tallar els arbres del seu territori.
Quan l’Artur Mas va anar al Marroc,
ho va fer en companyia de 10 empresaris. Va inaugurar un projecte solidari però,
a més, els executius van fer els seus negocis. El problema és que van establir
contractes de dominador a dominat. Per tant, jo sóc un escèptic de l’ajuda tal
i com la concebem avui dia.
Però davant de situacions com Síria no hauríem de reaccionar?
El món és món i hi continuaran havent
guerres i altres catàstrofes. La no intervenció no consisteix en no intervenir,
però hem de reconèixer que quan ho fem, la majoria de les vegades també empitjorem.
Les institucions sí que han d’actuar però a nivell diplomàtic. Hi hauria
d’haver una democràcia de base tan forta que els dirigents nacionals i els
europeus fossin els més adequats: gent que no es deixés influir per les
empreses d’armament, les petroleres... Un país concret on hi hagués pau hauria d’intentar fer arribar a un consens als
bel•ligerants. Però és evident que parlem d’utopies. La democràcia no ens va
caure del cel i nosaltres volem que sigui així per uns països que han de passar
tota una conquesta paral•lela a qüestions socials, culturals... Però això no vol
dir que no haguem de fer res. Jo crec que hi ha vegades que fa falta una
autoritat internacional…
Es parla del turisme al 3r món, a més dels escàndols de
malversació de fons, etc. Les organitzacions que estan treballant a llarg termini
i intenten millorar la situació també en surten malparades?
El problema sobretot és el testimoni que
deixen. S’ha de pensar molt el projecte
de vida allà, ja que pots deixar una empremta molt contraproduent. Si hi ha
tanta gent capaç de caminar dos anys seguits per creuar l’estret amb una pastera
és perquè pensen en el caramel d’Occident, en part perquè els que anem allà som
un reflex equívoc. Els primers anys que estava a Moçambic en un centre de nens
marginals venien europeus o americans a fer-se fotos: ¿Qué nos dejáis hacernos fotos con los niños? I la directora
contestava que totes les que volguessin. A saber què explicava aquesta gent
quan arribava a casa de què era aquella foto i què havien fet allí.
I individualment tenim algun poder per millorar la situació
del nostre entorn?
Sobretot, a nivell d’actituds individuals,
cal orientar-les al consum: vigilar el que mengem, el que vestim... i demanar
transparència a les empreses. Hem d’aturar-nos, preguntar-nos què fem i perquè.
Per exemple, cal que reflexionem: com és possible que tinguem tanta roba? Jo sóc
professor, i és molt difícil ensenyar-li a un alumne que fa segon o tercer
d’ESO i que s’esforci perquè la roba no li cap a casa i el menjar tampoc a la
nevera. Ens ha arrossegat a tots la superabundància, la llei del més barat i ràpid.
l’Ignasi
Carreras, l’ex-director d’Intermón, considera interessant la col·laboració d’empreses
i ONGs. Quins efectes creus que tindria?
Imagina que tens una empresa que
fabrica sabates. Et va molt bé el negoci, decideixes muntar-ne una altra a
Moçambic i contractes a la gent en condicions laborals dignes. Això és una ONG.
Tu vas a guanyar diners, però els reinverteixes en una altra fàbrica, continues
contractant moçambiquesos, pagues bé... És una empresa que està fent el que han
de fer les empreses. Però fent-ho amb honestedat no caldria cap ONG.
Però
malauradament...
Les empreses que van allà ho fan
per enriquir-se sense mesura ràpidament com fan a tot arreu. Jo estic d’acord
en què l’objectiu d’una empresa és guanyar diners, sinó seria una altra cosa.
Però cal veure com els vols guanyar. N’hi ha moltes que en volen guanyar molts,
molt ràpid i sense cap tipus de compromís social. Però si totes les empreses
tinguessin els treballadors col·locats dignament, no complint els mínims de les
lleis moçambiqueses sinó un mínim de benestar i el 80% dels beneficis els
reinvertissin allí, deixant el 20% per la butxaca del propietari, no en caldria
cap d’ONG. Les famílies podrien pagar una seguretat social i s’iniciaria una
cadena. Així doncs, les remodelacions no les han de fer les ONGs que
teòricament cobreixen les destrosses dels altres sinó que directament cal
evitar que el mal es faci.
Està
aflorant més l’ajuda internacional que no pas l’ajuda a persones de la tercera
edat… Per què penses que la gent marxa tan lluny quan davant teu hi ha persones
que també necessiten un cop de mà?
Ajudar al veí costa més que ajudar a
un desconegut que està a 5000 km. Perquè potser al veí li costa més deixar-se
ajudar per tu que pels serveis socials. Recordem que Mamalunya ha assumit totes aquestes competències. Abans de les
retallades estava protegit pràcticament tothom gràcies a la societat de
benestar. Molta gent pensa que com que ja s’encarrega la Generalitat d’ajudar
al veí que esta patint, és millor fer tal donació.
És que hi ha molta feina per fer...
Sí, però, a més, aquesta història es
soluciona amb un donatiu mensual mentre l’altra implica una qüestió personal:
no són els teus diners sinó la teva persona, la teva ajuda, el teu tacte. Ajudar
al veí no ho podràs fer donant-li 50 euros, sinó anant cada dia a veure com
està o a fer-li una truita. Pensem que això ho ha de fer la assistenta social
de la Generalitat, però ella només hi va dos dies i ho fa d’una manera professional.
Si tu li fas perquè es el teu veí i li tens estima ho faràs d’una manera
afectiva i la mateixa truita li assentarà molt més bé per força dels sentiments,
que cura, empeny, mou muntanyes...
Gandhi deia que si vols fer del món un lloc millor mira’t a
tu mateix i fes un canvi. Aleshores si algú volgués fer això el que hauríem de
fer és ajudar al veí?
Ajudar i deixar-nos ajudar. No hi ha
ningú tan ric que no necessiti un cop de mà ni ningú tan pobre que no el pugui
donar. Segurament quan fas la truita ets qui ha guanyat més. Perquè la
satisfacció que t’has endut si ho fas de forma regular, no si ho fas un dia a
l’any, no es pot comprar amb res. Aquí
ja hi ha un intercanvi, hi ha un benefici mutu. Un obté la truita i l’altre la
conversa o aquella mirada amb els ullets plorosos... Aquesta relació igualitària
hauria de ser la pastanaga que ens fes avançar. I si ho aconseguim a petita
escala amb els veïns, després podrem exigir que ho facin a gran escala els
nostres dirigents. Per altra banda, molts cops les persones que treballaven en
l’ajuda humanitària a casa seva no tracta als seus treballadors com toca. Molt
humanitarisme però en l’àmbit privat actues d’una altra manera. Si la inèrcia
anés per un compromís amb els nostres principis tots els dies de l’any
segurament les coses serien diferents.
Aquesta concepció d’ajuda horitzontal, basada en
l’intercanvi, que és la que has estat defensant durant tota la conversa, és la
que apliqueu a Crisálida?
La nostra opció és familiar,
rural i amb uns llaços afectius molt grans.
Aquí els protagonistes són els nens, cosa que només t’ho permet el fet
que sigui petit. La seu de Crisàlide
no és un centre o una residència sinó que és la casa de la Cristina, de
l’Aleix... Quan venen grans esportistes d’Osca o de Tarragona a competir i desprès
es queden a fer equips mixtes, ho fan a casa nostra i ho fan amb nosaltres. Per
tant, si aquests que són tan bons en el que fan també ho fan amb mi, jo també
sóc bo... En canvi, en organitzacions macro tot està molt difuminat. Hi ha
altres avantatges però es perden els beneficis de la personalització. Aquí no
són els nens de Crisálida, ni nens discapacitats. Els que van venir es van aprendre
el nom de tots. Eren autèntics herois, referents positius que vam tenir a casa
nostra, dinant, parlant, escoltant, preguntant... La força d’allò petit
t’iguala. Perquè tot i que segueix sent un heroi, menja pa, suca el plat de
l’oli i es taca la camisa. Com amb Víctor Manuel, un personatge que toca i
reuneix a 1000 persones que van a veure’l. No obstant, després ve a casa i et
parla dels plats que fa... Vam anar a veure’l a la Llotja i hi havia l’alcalde
de Lleida que li va regalar un objecte de les joieries. Nosaltres li vam
regalar ametlles garapinyades i les va agrair. Perquè s’ha humanitzat la
relació i ja es permet l’intercanvi. I així ha de ser tot, aquí amb Victor
Manuel i també quan vagis a Gàmbia o a Moçambic amb els nens que van descalços
amb els mocs al pit.
*Aquesta entrevista va tenir a la seu de Crisàlide el 19 d'Abril del 2012, fruit d'un treball que havia de fer pel curs acadèmic. Donades les darreres iniciatives de Crisàlida he considerat oportú i força interessant publicar-la.
En el penúltim post
publicat vam exposar una sèrie de problemes que preocupen a petits comerciants,
com els que podem trobar a Alfarràs, i als quals han de fer front per tal de
seguir endevant la seva activitat comercial. Com afirmen
des de GEM Catalunya, “els emprenedors juguen un paper important en la
modernització del teixit econòmic i en l’establiment d’una nova estructura
econòmica a Catalunya”. Així doncs, és imprescindible procurar contribuir
al correcte funcionament d’aquests emprenedors, que en definitiva, són motors
importants de la recuperació econòmica. Per aquest motiu, des de l’Alfarràs
Digital Post aportem algunes solucions que hem deduït gràcies a un treball
elaborat per una assignatura d’economia:
L’Administració hauria de garantir
una legislació que tota mena de comerços haurien de complir per tal d’assegurar
igualtat de condicions entre establiments. D’aquesta manera, per exemple, si un
emprenedor s’ha vist obligat a reformar el seu local per tal de complir amb les
mesures de seguretat, cal vetllar perquè en tots els casos que sigui necessari
es faci igualment o bé que tots els comerciants obrin només quan ho permet l’horari
comercial.
Per altra banda, l’Adminsitració
hauria de dur a terme polítiques d’inversió pública per generar demanda a les
empreses privades per garantir que tinguin una vida llarga.
Pel que fa a l’actuació dels
petits comerciants, molts estan augmentant la quantitat d’hores treballades i
intentant trobar noves formes d’atreure els seus clients, cercant innovacions,
captivar nous nínxols de mercat incorporant nous productes al seu estoc,
atreure nous clients a través de les xarxes socials...
A més, en el cas d’Alfarràs i
també en altres pobles i ciutats, aquests petits empresaris s’engloben en associacions
de comerciants, com la d’Alfarràs, que entre altres activitats endeguen
campanyes de foment del consum al poble... Per exemple, al nostre poble van demanar
el desembre de 2009 un estudi en què s’oferia una diagnosi i una sèrie de
propostes d’actuació per la promoció del comerç d’Alfarràs, com la construcció
d’aparcaments, dels carrers que circumval·len la zona comercial...
Malauradament,
per molts esforços que realitzin en aquest sentit, un atur de 6.208.000 persones
inevitablement comporta una davallada brutal del consum, i això implica que
l’encara existent, s’hagi de repartir entre les PIMES i les grans superfícies.
Arrel de la preocupació que m’han exposat molts comerciants per la
impossibilitat de cobrir tantes hores de treball, vaig recordar una classe
d’Introducció a l’economia en què es va indicar que la solució a l’atur era
racionalitzar el treball, repartir-lo. Si enlloc de que l’Estat donés subsidis
a l’aturat, pagués a un d’aquests emprenedors perquè els contractés i cobrís
algunes d’aquestes hores de treball, aquest nou treballadors cobraria el mateix
sou que estan aturat però ho faria per generar riquesa i ajudar que la
interminable jornada laboral d’alguns d’aquests humils autònoms es reduís,
contribuint al mateix temps a que passessin a ser més eficients, donat que les
hores de treball estarien equilibrades amb les hores de descans.
Una política
similar exposava un economista anomenat Raj Srivastava en una entrevista de La
Vanguardia publicada el 2010. Sembla ser que després d’aconseguir la seva
independència el 1965, Singapur, l’economia del qual es trobava en una situació
precària, va decidir invertir en capital humà i intel·lectual, en educació:
pagaven als aturats cursos de formació en totes les universitats del país i més
tard van abonar el 90% del seu salari als seus ocupadors per tal que, al seu
torn, el paguessin a aquests recol·locats. D’aquesta manera s’asseguraven que
els aturats es formessin i esdevinguessin capital humà ben format, ja que
d’altra manera, la por de no trobar altra feina s’hagués limitat a estalviar la
quantitat rebuda de l’atur. Així doncs, les persones que actualment no tenen
feina podrien posar-se a treballar i a generar alguna mena de riquesa, i
aquelles que encara no es poguessin recol·locar es formarien per tal de ser més
competitives per quan el mercat es reactivés.
Finalment,
i aportant un grau major d’opinió personal, considero que enmig aquest gran
esforç en educació, caldria incloure l’educació com a consumidors. Hem comentat
la brutal competència que constitueixen les grans superfícies pels petits
comerciants, entre els quals predomina la sensació de no poder fer-hi front:
parlem d’empreses amb molts recursos, que poden fer campanyes publicitàries a
nivell nacional promocionant productes a preus molt barats que sovint provenen
de l’estranger. Per aquest motiu, cal que la ciutadania es faci càrrec de les
implicacions que pot tenir adquirir un mateix producte en un petit comerç del
seu poble o en una gran superfície:
Per una banda, el fet d’aportar certa
riquesa a la petita empresa local repercutirà directament en el seu entorn, contribuint
a que els més propers a ell puguin mantenir el seu negoci i contractin a
persones de la zona.
A més a més, comprar la seva fruita a la verduleria del
poble comportaria que els agricultors locals rebessin un benefici, enlloc de
que se l’emportés una gran distribuïdora d’aliments que importa productes de
l’altra banda del món.
Si el ciutadà en qüestió pateix una greu manca d’empatia
cap als més propers a ell i aquests arguments no el convencen, potser ho fa
pensar que comprant productes locals obtindrà aliments de molt més bona
qualitat, que no han travessat oceans ni contenen substàncies que en permetin
la conservació.
I en darrer lloc, contribuint al manteniment del comerç de
proximitat s’assegura també que en la localitat es vetlli perquè estiguin en
bones condicions les zones amb afluència de clients s’hi prenguin més mesures
de vigilància per generar seguretat.
José Luís Sampedro afirmava que “a la majoria de la població se li ha inculcat que serveix per guanyar diners sense aprofundir en res més, sense sentir la necessitat de reflexionar sobre res”, que “ha estat educada per ser un productor-consumidor”. És hora que canviem aquesta modalitat d’actuar, que tota la ciutadania comencem a reflexionar seriosament sobre els efectes que tenen els nostres actes i ens plantegem actuar en conseqüència per “ser el canvi que volem veure reflectit en el món” i evitar això:
Alfarràs ha
acollit recentment la I Mostra de Teatre i Arts Escèniques, en motiu del
30è aniverari del Grup de Teatre l’Acudit. La mostra tenia com a objectiu
remarcar el paper del teatre entre les iniciatives culturals de la vila.
Foto: Míriam Cuenca.
La companyia Zum-Zum Teatre de Lleida va donar el tret de sortida a aquesta
jornada cultural amb la representació de l’obra “La camisa de l’home feliç”. La
mostra va continuar el dia següent pels carrers i places del centre de la
localitat d’Alfarràs. El dia va començar amb la desfilada de La Banda de
Cornetes i Tambors d’Alfarràs, la qual va guiar els alfarrassins fins la Plaça
Sant Pere i l’Ajuntament, llocs on es duien a terme la majoria de les
actuacions. Justament allà, davant de l’Ajuntament, la companyia de teatre La
Pantomima va representar l’obra “Nil i la casa de xocolata". El titella Nil, els
seus amics i la mà que els guiava van sorprendre els gran públic que els
observava fascinats, des del més petits als més grans. Al mateix temps, un grup
d’adults participava en un interessantíssim taller sobre interpretació teatral
a càrrec de Manel Romeu, on van aprendre, entre rialles, com representar
escenes damunt d’un escenari i com captar l’atenció del públic. Per una altra
banda, el circ La Raspa d’Altorricó va representar “Tirantes”, un espectacle de
circ ple d’acrobàcies, jocs malabars, acudits i cançons que van emocionar i va
omplir de somriures el poble d’Alfarràs.
Foto: Míriam Cuenca.
Després d’una
pausa per dinar, la mostra va continuar amb la representació titellaire de “Les
mil i una nits”, a càrrec del grup de teatre Lo Teatro, de Bell-Camp d’Alguaire.
L’obra va tornar a aplegar i fer somiar els petits i els grans, que també varen
gaurdir de “Silenci?”, una obra musical i mimètica representada pel grup Ara
venim”, de Barcelona. Seguidament, era el torn del públic infantil fer d’actors
i d’actrius a la segona classe d’interpretació teatral, també a càrrec de Manel
Romeu, on els més petits van experimentar què se sent damunt d’un escenari i
varen aprendre les tàctiques per fer una obra teatral.
Finalment, la
I Mostra de Teatre i Arts escèniques d’Alfarràs va concloure amb l’obra de
teatre “Nee-haw, Nee-haw”, amb la companyia Campi Qui Pugui, de Castellserà,
que va representar l’obra per diferents carrers i places del poble.
Foto: Grup de Teatre l'Acudit.
Veient el gran èxit que la I Mostra de Teatre i Arts
Escèniques d’Alfarràs va tenir, només ens queda felicitar el Grup de Teatre l’Acudit
per l’organització d'aquesta jornada cultural, que esperem que no sigui la darrera, i
desitjar-los un molt bon 30è aniversari. Per molts anys, Acudit!
La profunda crisi política, cultural, social i econòmica que patim ha
arribat ja a tots els estrats de la societat. En termes econòmics, l’activitat
de la gran majoria de ciutadans s’ha vist ressentida per la recessió i, per tant, també la dels petits comerciants, la subsistència dels quals depèn
directament de la capacitat adquisitiva de la resta de la població. Aquest
fenomen no deixa indiferents tampoc als empresaris d’Alfarràs. Aquesta
localitat del Segrià té un teixit comercial força ampli que ofereix tot tipus
de productes i serveis en proporció amb les menys de 3.300 de persones que hi
viuen. Gràcies a això, ha atret durant anys a veïns de poblacions properes, com
Baldellou, Camporrells, Albelda, Almenar o Alguaire. Però com és natural, la
crisi ha reduït de forma dràstica el nombre de persones que hi acudeixen i ja
han estat diversos establiments del poble els que han hagut de tancar les seves
portes. Donat que aquest sector influeix directament en la creació de llocs de
treball, i també en el creixement econòmic d’un país, és molt important que es
procuri fomentar el manteniment i la creació d’empreses. Per aquest motiu, exposem
una llista d’alguns dels reptes que molts han de superar per aconseguir tirar
endavant el seu negoci i que hem elaborat entrevistant a alguns alfarrassencs
que es troben en aquesta situació. En el proper post, n’aportarem algunes
solucions:
La seva falta
de liquiditat pot provocar que no tinguin marge de maniobra per aprofitar oportunitats
de negoci que podrien ser rentables però que impliquen cert risc. En situacions
més greus, pot induir a què l’empresa no pugui fer front als compromisos de
pagament que té, pel que potser ha de plantejar-se vendre béns d’actiu,
suspendre els pagaments i acabar fent fallida.
Per altra banda, altres pateixen per no poder mantenir en el seu lloc de treball
durant més temps a alguns dels seus contractats. En molts casos, si no en
la majoria, la relació que s’estableix entre els treballadors de les petites
empreses i els propietaris és molt més propera que en grans superfícies: un
empresari coneix cada persona que treballa en el seu negoci, a la seva família,
i també els seus problemes. És a dir, en molts casos hi ha un vincle emocional.
Alguns comerciants també
assenyalen la incorporació al seu mercat
d’establiments que constitueixen una competència amoïnadora, com serien els
comerços d’immigrants o l’apertura de grans superfícies. En el cas dels
primers, si bé, tots ells arriben amb la intenció de guanyar-se un salari
dignament i millorar les condicions en què fins el moment han viscut, s’ha de
comprendre que per molts empresaris locals suposen un motiu de preocupació
important. Sovint ofereixen productes a preus exageradament barats, una
característica que deixa intuir la seva qualitat o les seves condicions de
fabricació. En un context de recessió inclòs molts clients reduir les seves
despeses a la màxima expressió, de manera que deixen d’acudir a altres comerços
on s’ofereix una classe de producte de més qualitat però també més car. Per altra banda, s’ha obert a la capital més propera a Alfarràs, Lleida, grans
superfícies com Media Markt i Decathlon. A més, des de fa temps, la Paeria, el
seu ajuntament, està intentant trobar un lloc per obrir un nou Corte Inglés,
fet que segons l’alcalde Àngel Ros, “reactivaria i afavoriria als petits
comerços lleidatans” si es trobés al centre de la ciutat. Per ara, els grans
establiments que ja estan funcionant s’ubiquen a la seva zona perifèrica.
Per això, quan els seus clients hi van a comprar deixen de consumir en altres
botigues que venen els mateixos productes (atrets per la fama d’aquestes
companyies que asseguren preus baixos i alta qualitat) i no acudeixen a la zona
comercial del centre de la ciutat o a la dels seus pobles, com passa amb molts
habitants d’Alfarràs.
La liberalització dels horaris comercials també constitueix una font de malestar. Alguns comerciants van manifestar
la seva preocupació al voltant del debat sobre la possibilitat que es
plantejava la Generalitat de permetre que els comerços poguessin obrir a partir
de gener de 2013 moltes més hores. Aquesta facció que se’n mostrava en contra
argumentava que moltes grans cadenes com Decathlon o MediaMark... podrien permetre’s
sense problemes contractar a més treballadors per poder obrir totes les hores
que volguessin. Mentrestant, ells no tindrien suficients recursos per poder
pagar un altre lloc de treball, de manera que si decidissin obrir també
aquelles hores per fer front a la competència, haurien de fer-se’n càrrec
personalment i sense descans.
Podem afegir, per acabar, que aquesta atenció
constant també pot generar problemes de
salut, com l’estrès.
El sol ja escalfava
als primers comerciants que ben d’hora van començar a preparar la festa. Abans
de les 12:00 del migdia, quan estava previst que s’iniciés la celebració, la
Plaça St. Pere d’Alfarràs va començar a rebre assistents. Mentre l’alcalde, Kleber Esteve, inaugurava l’esdeveniment
a l’Ajuntament en companyia del xef del restaurant El jardí d’Alguaire, Josep
Gómez, afamats alfarrassencs i veïns de les rodalies ja voltaven per les
diferents parades per veure quines noves receptes podrien tastar en la segona de
la Mostra Gastronòmica de Truita de Riu d’Alfarràs. I és que aquesta darrera
edició de la proposta, endegada des de l’Ajuntament de poble, la Piscifactoria
Santa Anna i l’Associació de Comerciants, es va celebrar amb una boníssima acollida
per part dels assistents i amb gran il·lusió
per part dels organitzadors.
Fotografia de Míriam Cuenca
Farcellets de
truita amb ceps; paella de truita, llagostins i ceps; truita amb allioli… eren només
algunes de les receptes que omplien els plats dels gairebé 400 assistents que
es passejaven d’un costat a l’altre del recinte amb les boques plenes. D'aquí que alguns entrevistats proposessin de cara a l'any vinent que es col·loquessin algunes taules més. Entre
els establiments de restauració que hi van participar es troben el bar Xamfrà,
el Complex Florida, Alfa-pizza i el forn de pa Marqués. A més, la
Piscifactoria va tornar a contractar el catering madrileny River Events, que en
altres ocasions (com la coneguda Fira del Préssec) ha
presentat diverses receptes de barquetes amb truita de riu, l’ingredient que la
fira pretenia potenciar: és el producte del qual s’ocupa la
piscifactoria i que atreu pescadors d’arreu de Catalunya al Noguera
Ribagorçana. Coro Velázquez, la seva directora, ens va explicar amablement en
la següent entrevista el procés de preparació dels canapès:
Per altra banda, les mestresses de casa, juntament amb el Grup Esplai, es va dedicar a elaborar la tradicional sopa de Pinyana, feta amb brou de verdura, carn de porc, pinyons, ou i pa, una altra de les delícies que es van poder tastar acompanyades de vins i cava dels dos celles locals: La Gravera i Daltcamp. Cal celebrar doncs l'èxit que va assolir una de les noves iniciatives que emprenen els alfarrassencs per intentar donar vida al poble i fomentar el seu comerç, ja que la localitat va estar atapeït de gent durant el dematí i els diferents equips de restauració van poder lluïr les seves habilitats culinàries. Afortunadament, l'activitat no s'atura, ja que aquest 1 de Maig podrem gaudir de la fira del Teatre, organitzada com a festeig del trenté aniversari del grup de teatre local: l'Acudit.
El darrer dilluns vam publicar un article d'opinió sobre la forma com els mitjans jerarquitzen els esdeveniments que cobreixen d'entre els milers de successos que cada dia tenen lloc al món. Per això, us recomanem un post relacionat del periodista Jordi Pérez Colomé a la seva pàgina sobre política exterior dels EEUU http://www.obamaworld.es:
És inevitable que
els mitjans de comunicació hagin establert tota una sèrie unes pautes per identificar
què és notícia dins l’interminable ventall d’esdeveniments que protagonitzen
els 7.000 milions de persones que ocupen la terra: prioritzar els
fets més innovadors o analitzar la rellevància social i l’interès
públic que pugui tenir. Així doncs, els tràgics esdeveniments que han tingut
lloc els darrers dies als EEUU, concretament a Boston, on 2 persones han mort i 170 han resultat ferides a causa d’un atemptat terrorista, són un fet
noticiable, igual que tots aquells en què una persona mor a mans de
l’odi, la rancúnia, la venjança, l’interès… Però és evident, i cal que quedi
clar que no pretenc restar importància a aquest esdeveniment, que se n’ha fet tant ressò perquè ha tingut lloc precisament on ha succeït. Per altra
banda, sóc totalment conscient de que no hi ha altre remei que escollir una
fracció ínfima dels temes que abordar, però considero que cal tenir present
alhora de llegir les portades dels diaris sempre presidides per uns temes recurrents
que altres esdeveniments d’igual rellevància social estan tenint lloc en
altres punts del món sense que se’n faci la cobertura periodística que els hi correspon.
Sense anar més
lluny, estem obviant el que probablement sigui el major problema i el que té
més rellevància social de la humanitat, la qual, per permetre’l hauria de deixar
de considerar-se humana: milions de persones estan morint de fam diàriament i
el pitjor és que en múltiples casos es deu a una greu falta de voluntat política
de resoldre el problema. Segons les explicacions a classe del professor
d’economia de la UAB Arcadi Oliveres, la FAO, l'Organització de les Nacions Unides per l'alimentació i l'agricultura, va
determinar que si es recollissin 5.000.000.000 de dòlars anuals i es dugessin a
terme les inversions necessàries, es podria eradicar la fam mundial, però els
estats es van negar a aportar aquesta quantitat de diners. En canvi, quan el 15
de setembre de 2007 Lehman Brothers va caure als Estats Units, es va fer una
injecció de liquiditat a aquest banc de 46.000.000.000 de dòlars. És a dir, per
dur a terme el rescat de Lehman Brothers es van trobar 92
cops els diners que no apareixien per enlloc per acabar amb la gana.
Tothom creu ser
conscient d’aquest problema, però la realitat és que continuem impassibles
davant la permissió de milers de morts evitables, és a dir, davant de
vertaders assassinats. Per la seva banda, els mitjans de comunicació, el 4rt
poder, amb una capacitat d’impacte sobre la societat abromadora, decideixen
obviar aquesta realitat, que per falta de novetat passa a ser una certesa incòmoda vergonyosament silenciada, quan en realitat cada dia tots els mitjans haurien de
dedicar un espai a incidir en què s’està cometent un crim
contra la humanitat de forma flagrant.
Enfront aquesta pèrdua de confiança i credibilitat, què ens queda? Doncs irremeiablement,
conèixer com funcionen els mitjans de comunicació i consumir-los
responsablement, sent plenament conscients de que el que es publica,
malauradament, no és un retrat fidel del món on vivim. En part perquè és
absolutament impossible aconseguir-ho, però també perquè responen a certs
interessos que eviten que alguns indicadors que servirien per aproximar-nos a aquest món tinguin la difusió que mereixerien. Per
tant, cultivem-nos, construïm a través del consum de la major varietat de
mitjans i fonts d’informació possibles un retrat propi del nostre entorn.
<<Mi
religión es la educación que libera, iguala y enriquece a todo el que la
practica>>
