L'ajuda humanitària actual sota revisió: Jacinto Marqués, impulsor de la Fundación Crisálida, parla d’un nou model de cooperació basat en l’intercanvi.
La Cristina fa un trencaclosques al meu costat. És una de joves
que acull la Fundación Crisalida, dedicada a la integració de persones amb
discapacitats. Des de 2009, Crisàlide ha endegat innombrables iniciatives basades
en una nova concepció d’ajuda humanitària que ens mostra el seu principal
impulsor, Jacinto Marqués. Aquest veí de Camporrells és professor llicenciat en
enginyeria i pare de sis nens en règim d’acollida. Aposta per una visió
“horitzontal” de les relacions de cooperació, gràcies a l’experiència que va
obtenir a partir de treballs en països. Al menjador de la fundació, envoltats
de telers i quadres de més de 2000 peces fets pels joves de Crisálida, escolto
bocabadada les seves aventures. Després d’explicar una llarga llista de
col·laboracions en organitzacions com les de Vicens Ferrer i Óscar Romero a
Bolívia, Moçambic, l’Índia o Nicaragua, ens sorprèn dient:
Jo sóc antiitervencionista. No crec
en la intervenció com funciona avui dia. La meva mare em banyava en un gibrell
de fusta i algú de Beberly Hills hagués pensat que vivíem en la misèria. Des d’aquesta
perspectiva, ajudar és una visió totalment occidental, però l’ajuda l’han de
demanar ells. Per començar, quasi tots els productes que enviem s’elaboren en
aquells països i, si consumeixen els nostres, es deixa de banda la producció local.
Per altra banda, l’ajuda corromp. Un conte africà explica que si vas a un poblat
sense res, de seguida la gent et vindrà a oferir cocos, carn... En canvi, si
arribes amb un camió ple, les mateixes persones venen a demanar fent el paper
de víctima i de necessitat per rebre qualsevol cosa que els puguin donar.
Logo Crisálida |
Es diu que el problema és que l’ajuda que enviem no arriba a
qui ha d’arribar.
O arriba malament, corrompent
personalitats. La gent als països ha d’anar avançant poc a poc. No cal que tots
vivim com els alemanys o com els espanyols. Hem de fer les relacions molt més
horitzontals. No podem pensar que nosaltres, els rics i els desenvolupats, anem
a ensenyar com es fa tal cosa, perquè ells tenen el mateix enginy. Tot i que no
tenen els mateixos recursos, han de sortir-se’n amb el seu model propi de
desenvolupament.
És a dir: no li donis un peix, dóna-li una canya de pescar.
Ni tan sols això perquè ells ja saben
pescar. La humanitat ha avançat perquè hem anat intercanviant maneres de viure,
cultures... Quan jo et dono el que em
sobra de manera que ni rebo les gràcies perquè senzillament no ens coneixem, es
dóna la situació més comú i més difícil de gestionar. És la que pateixen els
estats. Un país dóna una quantitat de diners per cooperació internacional i el
dia que s’hi compromet també signa els drets de pesca a les costes d’aquell
país o els de tallar els arbres del seu territori.
Quan l’Artur Mas va anar al Marroc,
ho va fer en companyia de 10 empresaris. Va inaugurar un projecte solidari però,
a més, els executius van fer els seus negocis. El problema és que van establir
contractes de dominador a dominat. Per tant, jo sóc un escèptic de l’ajuda tal
i com la concebem avui dia.
Però davant de situacions com Síria no hauríem de reaccionar?
El món és món i hi continuaran havent
guerres i altres catàstrofes. La no intervenció no consisteix en no intervenir,
però hem de reconèixer que quan ho fem, la majoria de les vegades també empitjorem.
Les institucions sí que han d’actuar però a nivell diplomàtic. Hi hauria
d’haver una democràcia de base tan forta que els dirigents nacionals i els
europeus fossin els més adequats: gent que no es deixés influir per les
empreses d’armament, les petroleres... Un país concret on hi hagués pau hauria d’intentar fer arribar a un consens als
bel•ligerants. Però és evident que parlem d’utopies. La democràcia no ens va
caure del cel i nosaltres volem que sigui així per uns països que han de passar
tota una conquesta paral•lela a qüestions socials, culturals... Però això no vol
dir que no haguem de fer res. Jo crec que hi ha vegades que fa falta una
autoritat internacional…
Es parla del turisme al 3r món, a més dels escàndols de
malversació de fons, etc. Les organitzacions que estan treballant a llarg termini
i intenten millorar la situació també en surten malparades?
El problema sobretot és el testimoni que
deixen. S’ha de pensar molt el projecte
de vida allà, ja que pots deixar una empremta molt contraproduent. Si hi ha
tanta gent capaç de caminar dos anys seguits per creuar l’estret amb una pastera
és perquè pensen en el caramel d’Occident, en part perquè els que anem allà som
un reflex equívoc. Els primers anys que estava a Moçambic en un centre de nens
marginals venien europeus o americans a fer-se fotos: ¿Qué nos dejáis hacernos fotos con los niños? I la directora
contestava que totes les que volguessin. A saber què explicava aquesta gent
quan arribava a casa de què era aquella foto i què havien fet allí.
I individualment tenim algun poder per millorar la situació
del nostre entorn?
Sobretot, a nivell d’actituds individuals,
cal orientar-les al consum: vigilar el que mengem, el que vestim... i demanar
transparència a les empreses. Hem d’aturar-nos, preguntar-nos què fem i perquè.
Per exemple, cal que reflexionem: com és possible que tinguem tanta roba? Jo sóc
professor, i és molt difícil ensenyar-li a un alumne que fa segon o tercer
d’ESO i que s’esforci perquè la roba no li cap a casa i el menjar tampoc a la
nevera. Ens ha arrossegat a tots la superabundància, la llei del més barat i ràpid.
l’Ignasi
Carreras, l’ex-director d’Intermón, considera interessant la col·laboració d’empreses
i ONGs. Quins efectes creus que tindria?
Imagina que tens una empresa que
fabrica sabates. Et va molt bé el negoci, decideixes muntar-ne una altra a
Moçambic i contractes a la gent en condicions laborals dignes. Això és una ONG.
Tu vas a guanyar diners, però els reinverteixes en una altra fàbrica, continues
contractant moçambiquesos, pagues bé... És una empresa que està fent el que han
de fer les empreses. Però fent-ho amb honestedat no caldria cap ONG.
Però
malauradament...
Les empreses que van allà ho fan
per enriquir-se sense mesura ràpidament com fan a tot arreu. Jo estic d’acord
en què l’objectiu d’una empresa és guanyar diners, sinó seria una altra cosa.
Però cal veure com els vols guanyar. N’hi ha moltes que en volen guanyar molts,
molt ràpid i sense cap tipus de compromís social. Però si totes les empreses
tinguessin els treballadors col·locats dignament, no complint els mínims de les
lleis moçambiqueses sinó un mínim de benestar i el 80% dels beneficis els
reinvertissin allí, deixant el 20% per la butxaca del propietari, no en caldria
cap d’ONG. Les famílies podrien pagar una seguretat social i s’iniciaria una
cadena. Així doncs, les remodelacions no les han de fer les ONGs que
teòricament cobreixen les destrosses dels altres sinó que directament cal
evitar que el mal es faci.
Està
aflorant més l’ajuda internacional que no pas l’ajuda a persones de la tercera
edat… Per què penses que la gent marxa tan lluny quan davant teu hi ha persones
que també necessiten un cop de mà?
Ajudar al veí costa més que ajudar a
un desconegut que està a 5000 km. Perquè potser al veí li costa més deixar-se
ajudar per tu que pels serveis socials. Recordem que Mamalunya ha assumit totes aquestes competències. Abans de les
retallades estava protegit pràcticament tothom gràcies a la societat de
benestar. Molta gent pensa que com que ja s’encarrega la Generalitat d’ajudar
al veí que esta patint, és millor fer tal donació.
És que hi ha molta feina per fer...
Sí, però, a més, aquesta història es
soluciona amb un donatiu mensual mentre l’altra implica una qüestió personal:
no són els teus diners sinó la teva persona, la teva ajuda, el teu tacte. Ajudar
al veí no ho podràs fer donant-li 50 euros, sinó anant cada dia a veure com
està o a fer-li una truita. Pensem que això ho ha de fer la assistenta social
de la Generalitat, però ella només hi va dos dies i ho fa d’una manera professional.
Si tu li fas perquè es el teu veí i li tens estima ho faràs d’una manera
afectiva i la mateixa truita li assentarà molt més bé per força dels sentiments,
que cura, empeny, mou muntanyes...
Gandhi deia que si vols fer del món un lloc millor mira’t a
tu mateix i fes un canvi. Aleshores si algú volgués fer això el que hauríem de
fer és ajudar al veí?
Ajudar i deixar-nos ajudar. No hi ha
ningú tan ric que no necessiti un cop de mà ni ningú tan pobre que no el pugui
donar. Segurament quan fas la truita ets qui ha guanyat més. Perquè la
satisfacció que t’has endut si ho fas de forma regular, no si ho fas un dia a
l’any, no es pot comprar amb res. Aquí
ja hi ha un intercanvi, hi ha un benefici mutu. Un obté la truita i l’altre la
conversa o aquella mirada amb els ullets plorosos... Aquesta relació igualitària
hauria de ser la pastanaga que ens fes avançar. I si ho aconseguim a petita
escala amb els veïns, després podrem exigir que ho facin a gran escala els
nostres dirigents. Per altra banda, molts cops les persones que treballaven en
l’ajuda humanitària a casa seva no tracta als seus treballadors com toca. Molt
humanitarisme però en l’àmbit privat actues d’una altra manera. Si la inèrcia
anés per un compromís amb els nostres principis tots els dies de l’any
segurament les coses serien diferents.
Aquesta concepció d’ajuda horitzontal, basada en
l’intercanvi, que és la que has estat defensant durant tota la conversa, és la
que apliqueu a Crisálida?
La nostra opció és familiar,
rural i amb uns llaços afectius molt grans.
Aquí els protagonistes són els nens, cosa que només t’ho permet el fet
que sigui petit. La seu de Crisàlide
no és un centre o una residència sinó que és la casa de la Cristina, de
l’Aleix... Quan venen grans esportistes d’Osca o de Tarragona a competir i desprès
es queden a fer equips mixtes, ho fan a casa nostra i ho fan amb nosaltres. Per
tant, si aquests que són tan bons en el que fan també ho fan amb mi, jo també
sóc bo... En canvi, en organitzacions macro tot està molt difuminat. Hi ha
altres avantatges però es perden els beneficis de la personalització. Aquí no
són els nens de Crisálida, ni nens discapacitats. Els que van venir es van aprendre
el nom de tots. Eren autèntics herois, referents positius que vam tenir a casa
nostra, dinant, parlant, escoltant, preguntant... La força d’allò petit
t’iguala. Perquè tot i que segueix sent un heroi, menja pa, suca el plat de
l’oli i es taca la camisa. Com amb Víctor Manuel, un personatge que toca i
reuneix a 1000 persones que van a veure’l. No obstant, després ve a casa i et
parla dels plats que fa... Vam anar a veure’l a la Llotja i hi havia l’alcalde
de Lleida que li va regalar un objecte de les joieries. Nosaltres li vam
regalar ametlles garapinyades i les va agrair. Perquè s’ha humanitzat la
relació i ja es permet l’intercanvi. I així ha de ser tot, aquí amb Victor
Manuel i també quan vagis a Gàmbia o a Moçambic amb els nens que van descalços
amb els mocs al pit.
*Aquesta entrevista va tenir a la seu de Crisàlide el 19 d'Abril del 2012, fruit d'un treball que havia de fer pel curs acadèmic. Donades les darreres iniciatives de Crisàlida he considerat oportú i força interessant publicar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada